Les situacions de crisi treuen el millor i el pitjor de les persones i dels col·lectius. Això ens permet conèixer millor als altres i a nosaltres mateixos. En general, però, sempre ens fixem més en les coses negatives que en les positives, i precisament ja fa un temps que intento que aquest biaix no m’afecti o que ho faci el mínim possible.
Avui intento quedar-me només amb allò que he vist de positiu, amb l’eficàcia i professionalitat dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Urbana i del personal d’emergències i sanitari. També m’ha reconfortat l’actuació del Govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona pel missatge de confiança, fortalesa i esperança que malgrat la situació han transmès a la població. D’altra banda, i com tantes altres vegades, vull destacar la solidaritat de molts ciutadans anònims que han ajudat, han anat a donar sang i han ofert menjar, begudes o les seves cases. També amb la d’alguns col·lectius com els taxistes que s’han ofert per traslladar a la gent afectada gratuïtament, al gremi d’hotelers per la seva hospitalitat, als mitjans de comunicació que han informat amb respecte o el personal de Eulen que ha decidit posposar les seves reivindicacions i de tants altres que em dec oblidar. I finalment amb les mostres de solidaritat i condol sinceres que han arribat de tot arreu.
La resta, millor oblidar-ho i centrar-nos en el suport a les víctimes i a les famílies i en lluitar perquè la por i la ràbia no ens facin còmplices i que els causants d’aquesta desgràcia no aconsegueixin el seu objectiu. Barcelona, Cambrils, Alcanar, tot Catalunya està tocada i trista, però demostrarem que som més forts i que continuarem sent el poble pacífic, obert i acollidor que sempre hem estat.
Aquest estiu vaig voler portar els meus fills a Prats de Molló, a una exposició, “Llibertat!”, que mostrava els dies de la retirada pel Coll d’Ares, durant l’hivern del 39, de militars i civils que fugien de la derrota a la Guerra Civil. També hi havia imatges i documentals sobre la dura vida dels refugiats catalans al camp d’Argelers. Un recull d’objectes i testimonis gràfics d’uns fets de fa uns quants anys, no tants, i que val la pena no oblidar. Unes històries que a alguns ens toquen molt de prop perquè hi tenim familiars que ho van viure i ho van patir.
Al cap de poc vaig veure la foto del nen Aylan Kurdi mort a la platja i no vaig poder evitar recordar tot el que havíem vist i tornar a emocionar-me. Gent fugint d’una guerra civil que s’ho juga tot per un futur que volen millor, alguns es queden pel camí i molts pateixen unes condicions deplorables durant anys. Han passat més de 75 anys després de la nostra Guerra Civil i 25 des de la guerra dels Balcans, i estem allà mateix. I en tots els casos sembla que Europa miri cap a una altra banda.
Avui han de començar les deportacions de refugiats previstes a l’acord entre la UE i Turquia, un dels capítols més tristos de la història recent europea. Els governs dels diferents estats europeus, ni junts ni individualment, no han sabut donar resposta a un problema humanitari i l’únic que han fet ha estat blindar les fronteres. Alguns estan molt pressionats per l’increment dels partits xenòfobs d’extrema dreta, cosa que dificulta una solució política a aquest problema. Aquest fet s’agreuja pels diferents atemptats jihadistes que hem sofert, però no hem d’oblidar que els refugiats sirians fugen del mateix, i que no podem deixar que guanyi el terror.
Sempre he estat una europeïsta convençuda, però la meva idea d’Europa no és la que veig ara. Jo crec en l’Europa que es va unir per fomentar la pau, que defensa la llibertat, els drets humans, que és solidària, que busca el benestar dels seus ciutadans, però que no es limita només a això, sinó que intenta fer d’aquest un món millor, també fora de les seves fronteres. Per tot això, la passivitat davant tantes morts i la situació tant precària en la que es troben els refugiats es fa molt difícil d’entendre.
Robert Schuman, en la seva declaració de l’any 1950 que va donar origen a la creació de la Unió Europea va dir que “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creuen en primer lloc una solidaritat de fet”. Aquesta solidaritat ha de ser entre els diferents països europeus, però també ha d’anar més enllà.
Però davant de la inacció dels estats, molta gent ha reaccionat. Badalona, com moltes d’altres ciutats catalanes, s’ha mostrat solidària. Ja fa temps, una empresa de socorristes va decidir anar a Lesbos per oferir els seus serveis salvant vides i evitant que els refugiats morissin ofegats. Al final van acabar creant una ONG, Proactiva Open Arms i han pogut continuar fent aquesta tasca gràcies a l’aportació i col·laboració de molta gent. Ara hi ha hagut una crida per a recollir roba i articles de primera necessitat, i el pati dels carmelites de Badalona s’ha desbordat. Moltíssima gent hi ha volgut contribuir portant material o ha anat després a ajudar a classificar tot el que s’ha d’enviar. A nivell polític, els ajuntaments i el govern català s’han mostrat favorables a l’acollida de refugiats, no així el govern espanyol que ho ha criticat.
Catalunya i Badalona han estat tradicionalment terra d’acollida, i els nouvinguts s’han anat quedat per a conformar una comunitat rica i diversa, no sense dificultats, però amb una voluntat majoritària de treballar per millorar aquesta convivència. Ara, tant a nivell polític, com a nivell social, tal i com s’ha vist, hi ha una onada de solidaritat amb la situació dels refugiats. Aquestes demostracions haurien de fer reflexionar a qui té la capacitat real de canviar aquesta situació, i que pogués commoure’s no només amb la situació sinó també amb la resposta de gent anònima que s’hi revolta.
Ahir, a Badalona, va haver-hi el darrer ple d’aquest mandat. Aquesta escena s’està repetint a tots els pobles i ciutats, i en la premsa anem veient exemples de comiats de regidors, especialment d’aquells que no repeteixen. Normalment això passa per un reconeixement per part de l’Alcalde, una intervenció dels portaveus dels diferents grups municipals i es cedeix la paraula als regidors que desitgin acomiadar-se.
En el cas de Badalona, com passa darrerament, això no ha sigut així i ha tingut un caire peculiar, per dir-ho finament. L’Alcalde ha començat fent un discurs d’agraïment als regidors per acabar fent un gran elogi dels regidors de govern i de com de magnífic ha estat el seu mandat. I després de deixar-se a ell i als seus pels núvols ha donat el ple per acabat i ha negat la paraula a la resta de grups i regidors.
Això forma part de la manca de respecte a unes mínimes formes institucionals que el PP ha anat demostrant al llarg del seu mandat i de com s’ha anat tancant portes fent impossible no ja qualsevol suport, o un mínim de comprensió, que li permetés governar si no treia majoria absoluta. Aquesta condició se l’ha imposada el propi Albiol amb la seva manera de fer durant bona part dels darrers quatre anys. Una prova d’aquesta manera de fer és com Albiol i el PP estan actuant després del 24 de maig, sense tocar de peus a terra, negant-se a acceptar una realitat política legal i legítima, i escalfant l’ambient d’una manera irresponsable.
Va jugar molt fort, va apostar al tot o res, va fer una campanya duríssima emulant a Jean Marie Le Pen i això ha fet que es mobilitzessin tots els que volen fer-lo fora i que es justifiqui el posicionament de no donar suport a la llista més votada. S’ha de saber guanyar i especialment s’ha de saber perdre, i sobretot si aspires a liderar una ciutat com Badalona has de demostrar que no perds els papers i mantenir la dignitat. Però com s’ha vist, això no ha estat així.
Malgrat això, i donat que no m’han deixat acomiadar, tot i que continuaré fent política a Badalona des d’on se’m demani i em pertoqui, ho faré des d’aquest espai.
He dedicat els darrers vuit anys a l’Ajuntament de Badalona, quatre anys de Tinent d’Alcalde i regidora de Medi Ambient i Mobilitat i quatre anys de regidora del Districte primer. Uns anys que m’han permès ajudar a solucionar a molta gent petits problemes de cada dia, però també impulsar una sèrie de projectes dels que em sento orgullosa com la remodelació del Pont del Petroli, la construcció del Passeig Marítim, la construcció de la zona de jocs infantils del parc de Ca l’Arnús, la bandera blava a la platja dels Pescadors o el dipòsit d’aigües pluvials de l’Estrella per posar-ne alguns exemples.
Han estat uns anys intensos, i vull agrair a Ferran Falcó l’oportunitat que em va donar i la confiança que em va fer, i que m’ha permès poder treballar per la ciutat que m’estimo, on vaig néixer i on visc. Uns anys en els que he après molt, en els que he tingut encerts i errors, però en els que sempre he gaudit de la feina que he fet. Tot això m’ha permès tractar a molta gent, i conèixer bé la ciutat i la tasca que moltes persones, tant des de l’ajuntament com des de la societat civil, estan fent a Badalona. Una ciutat complexa i diversa, amb moltes mancances a solucionar, però també amb un gran potencial que entre tots encara no hem sabut aprofitar com pertoca. I per tant, acabo amb orgull per la feina feta, però amb una mica de recança perquè una sempre vol fer més per allò que s’estima. I segur que serà així, des d’una banda o des d’una altra, de més a prop o de més lluny, sempre intentant aportar tot el que pugui.
Però el més important que m’emporto de tots aquest anys són el tracte i els bons moments passats amb molta gent, amb els companys de Convergència, d’altres partits, amb companys de l’Ajuntament, i també amb representants d’entitats o d’altres partits. La col·laboració, el respecte, el bon tracte, el diàleg i en alguns casos l’amistat que hem compartit durant aquests anys, per mi és la millor experiència i la que us agraeixo de tot cor.
Vuit de març
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Maria Mercè Marçal
Ahir, en ocasió del dia de les dones, no vaig parar de llegir missatges reivindicatius de dones i d’altres solidaris per part d’homes. Però no és amb missatges ni amb fotos que canviarem el món, ni amb un sol dia farem tota la feina. Fa falta alguna cosa més, que té a veure amb vèncer les resistències, els anomenats sostres de vidre, però també amb vèncer les pròpies auto-limitacions i amb potenciar l’educació.
Ens van fer creure el mite de la superwoman que l’únic que va generar va ser estrès i frustració. Les dones acabem essent filles, i moltes vegades companyes, mares i treballadores, i cadascun d’aquestes aspectes ens acaba imposant socialment unes obligacions. Podem tenir una carrera d’èxit, una casa de revista, un cos de pel·lícula i ser la millor companya, mare i filla del món? I al mateix temps podem disposar de temps per a les nostres aficions i créixer com a persones? Es evident que no, i que al final hem de triar, i hem de renunciar o rebaixar les expectatives en algun dels aspectes. I en moltes ocasions la renúncia es fa en el que socialment és més acceptat, en la feina i en les aficions. I aquí és on queda molta pedagogia a fer, i moltes coses a compartir. Es necessari que es garanteixi una igualtat d’oportunitats, però també les dones hem de trencar els motlles, i moltes vegades superar les nostres pròpies auto-limitacions i allunyar-nos de la culpabilitat.
Per què quan pensem en qui haurà de cuidar els pares quan es facin grans sempre es pensa en primera instància en la filla? Per què no es pot compartir a nivell d’igualtat amb els germans? Quan es posa un fill malalt o se l’ha de portar al metge, qui és el primer que corre? Som nosaltres les primeres que no ho volem compartir, o si no ho fem acabem tenint o ens fan sentir un sentiment de culpabilitat? Quan parlem de repartir les tasques domèstiques, és això real? El camí a fer en l’àmbit privat és igual o més important que la que s’ha de fer a nivell laboral.
Moltes vegades m’he trobat sola en ambients professionals molt masculins, però sovint la incomprensió l’he trobat més en la mirada de les dones del meu voltant que no pas en la dels homes que he tingut com a companys o com a subordinats. Però som nosaltres les primeres que hem de creure en nosaltres mateixes, decidir què volem fer, on volem arribar i a què volem renunciar, buscant un equilibri sempre difícil de trobar.
Però si per a les dones de la meva generació aquesta és una tasca sovint complicada, les perspectives de futur no són gaire optimistes, perquè el mateix dia que llegim tots aquests missatges, el diari Ara va publicar un preocupant reportatge sobre la hipersexualització de les adolescents. Enlloc d’endavant sembla que anem enrere, i que tornem als estereotips de fa molts anys, en el que la dona només valia en funció del seu físic i de la seva capacitat de tenir parella, però a costa de la submissió. Segons el CIS, fins un 33% dels joves creuen normal que la seva parella controli la seva vida, un nivell molt superior al de les seves mares o àvies. Malauradament això es correspon també als models que potencien moltes sèries o programes de televisió, però no es senten gaires veus en contra. S’ha passat de la cultura de l’esforç i la lluita per fer-se un lloc a nivell professional al culte a la pròpia imatge per a poder ser desitjada. De la superwoman a la Lolita.
Però la clau de tot plegat, més enllà de les polítiques públiques que també són necessàries, passa per l’educació dels més joves, però i sobretot per nosaltres mateixes, per creure en nosaltres, per no limitar-nos i per lluitar per ser allò que realment
volem ser.
Som capaços d’imaginar com serà la nostra vida quotidiana d’aquí a només 10 anys, veient com ha canviat en els últims 30? Podrem utilitzar d’una manera ètica totes les dades que obtenim mitjançant les noves tecnologies? Les dades que estem generant ens facilitaran la vida a tots o només enriquiran a alguns? Aquestes preguntes i moltes més són les que vénen al cap al visitar l’absolutament recomanable exposició del Big Bang Data al CCCB.
No som conscients de tota la informació nostra que podem trobar al núvol. I no només de la que volgudament compartim a les diferents xarxes socials, sinó de tota aquell rastre que anem deixant quan ens movem, truquem amb el mòbil o paguem amb la tarja de crèdit. Com tot, això pot ser positiu o negatiu, depenent de l’ús que després se’n faci. Un ús individualitzat d’aquestes dades pot ser perillós i pot atemptar contra la nostra privacitat. En canvi, l’ús agregat proporciona molta informació sobre hàbits, tendències,…i tot això ens obre un infinit món de possibilitats per a nous models de negoci. Però aquí també hi ha una reflexió, mai com ara hem tingut a l’abast tanta informació, i el que s’anomena soroll ens pot emmascarar l’essencial. Ara per tant, és molt necessari saber destriar bé allò fonamental d’allò accessori.
A més, ara estem en l’era del Open Data i de construir ciutats intel·ligents, les smart cities. Les administracions mica en mica van transformant les ciutats, creant plataformes tecnològiques i posant a disposició de tothom una sèrie de dades que serveixen perquè es dissenyin aplicacions que poden fer més eficients la ciutat, facilitant la vida als ciutadans i millorant la nostra qualitat de vida.
Aquesta exposició coincideix també amb el debat sobre l’economia col.laborativa, i concretament sobre Uber o Airbnb, les aplicacions per a compartir cotxe o pisos, que aquí han xocat amb la regulació existent, i que al costat d’aspectes positius com facilitar l’accés a determinats recursos poden implicar un increment de l’economia submergida i una precarització de determinats llocs de treball. Però això sembla un tema imparable, conjuntament amb la innovació tecnològica que no s’aturarà. Que anirà fent canviar la forma de consumir de la gent, passant del verb posseir al verb llogar o compartir, fent possible que determinats recursos arribin a molta més gent i que d’alguna manera s’haurà de regular per minimitzar els efectes negatius que pugui tenir. Un canvi de mentalitat que degut a la crisi s’està estenent i que pot generar canvis profunds en la societat i en l’economia que haurem d’entomar.
En qualsevol cas, experiències com les que es poden veure en l’exposició ens obren els ulls a l’infinit món de possibilitats que tenim al davant i del que moltes vegades som incapaços de preveure com evolucionarà. Una exposició que ens fa recordar l’època en que llegíem el 1984 d’Orwell, i pensàvem que tot allò del gran germà era una pura ficció, i que ens fa adonar que ara, al 2014, no només ho hem superat sinó que ens preguntem fins on podrà arribar.
Mai m’hi he trobat, però sempre he pensat que per a una dona, en circumstàncies adverses, haver de prendre la decisió d’avortar ha de ser una de les més difícils de la seva vida. Especialment crec que les dones que hem sigut mares no voldríem haver-nos-hi de trobar mai, però poden haver-hi situacions que facin preferible un avortament a veure’s forçat a tirar endavant un embaràs no desitjat, pels motius que sigui, i que pot condicionar de forma molt negativa la vida futura de la dona.
No es tracta de banalitzar l’avortament, ni de que sembli que aquesta és la millor o l’única via. És evident que s’ha de continuar insistint molt en l’educació sexual, en la planificació familiar i en la prevenció, però jo crec que sempre ha de quedar oberta la porta de poder avortar. I el que no pot ser és que pel caprici d’uns pocs, haguem de fer un salt enrere d’aquesta magnitud, plantejant una reforma tan retrògada que, com d’altres proposades pel PP, està provocant un posicionament massiu en contra. Perquè en aquests moments no hi havia cap demanda per part de la ciutadania per a reformar la llei de l’avortament. El diari El País publicava els resultats d’una enquesta on es dóna la dada de que un 84% dels enquestats estan en contra d’eliminar el supòsit de la malformació del fetus. Però a més, aquesta reforma està provocant una gran divisió en el sí del PP, amb enquestes que assenyalen que un 57% de l’electorat del PP no hi està a favor, amb declaracions de Celia Villalobos demanant la llibertat de vot o amb el president d’Extremadura posicionant-s’hi clarament en contra. I no només això, sinó que a més té en contra diversos col.lectius professionals i fins i tot ha alarmat al Parlament europeu.
De tota manera, per mi el principal és que aquesta ha de ser una decisió molt personal que cadascú ha de prendre amb la seva pròpia consciència, després d’haver-ho valorat molt. I que és una situació en la que no s’ha de jutjar a ningú, sinó només respectar la decisió que prengui, i que en cap cas ha de ser condicionada per un govern. I menys per un govern que ha reduït les ajudes a la maternitat i a les ajudes en el cas dels dependents.
Però ara no ens poden fer creure que això és només obra del ministre Gallardón. L’hemeroteca, a vegades és cruel, i allà es pot veure que el recurs que el PP va presentar al Tribunal Constitucional per la llei de l’avortament del 2010 ja incloïa tots els punts que ara es volen modificar. Per tant no és una maniobra d’un ministre per a contentar a l’ala més ultradretana, sinó que forma part del ADN d’una bona part de la cúpula directiva del PP, Rajoy inclòs.
I ara diuen que es modificarà durant el tràmit parlamentari. Però no ens enganyem, altres propostes de llei que es van trobar amb l’oposició de la resta de grups polítics del Senat i del Congrés, amb protestes dels barons territorials del PP i amb el posicionament contrari de la majoria de col·lectius professionals no s’han modificat substancialment. L’experiència ens ho diu en el cas de la llei de reforma del mercat elèctric o la llei de reforma de les administracions locals. Res no canviarà.
I tornarem als vells temps, que qui tingui diners podrà pagar-se un viatge a Londres o a algun altre país europeu, per a beneficiar-se de lleis molt més avançades, mentre que qui ho pagarà més seran aquelles dones que no tindran aquests recursos. I potser reviurem situacions com l’any 1976, quan, segons dades del propi Ministeri de Justícia es calculaven uns 100.000 avortaments il·legals amb el resultat de fins a 400 dones mortes cada any. Es això el que volem? Doncs jo no, jo tinc clar que jo vull que poguem tenir la llibertat per decidir i per això continuaré lluitant.
Aprofito per a desitjar-vos que passeu un bon Nadal, i que aquests dies us serveixin per a agafar forces per a un any 2014 que esperem que sigui millor que aquest que ara s’acaba.
Aquesta ha estat l’expressió que m’ha vingut al cap quan he llegit els diaris d’ahir el que es va tractar al Consell de Ministres. Després he buscat quin era l’origen de l’expressió divendres negre o Black Friday, i he vist que era una expressió que va néixer als Estats Units, per a denominar el divendres posterior al dia d’Acció de gràcies, i que a diferència de casa nostra, té un sentit positiu. Aquest dia coincideix amb la data d’inici de la temporada de compres nadalenques, i per tant el nom de divendres negre sembla degut a que els comerciants passen d’estar en números vermells a números negres en la seva comptabilitat.
En el nostre cas, els divendres negres no corresponen a un dia d’exaltació del consum, sinó que darrerament s’ha vingut denominant així als divendres on hi ha hagut Consell de Ministres. Cada divendres ens sorprenen amb una de nova, i el govern del PP, amb la seva prepotència habitual i manca de diàleg acaba aprovant projectes de llei que, encara que després hagin de passar per les Corts, ja són bastant definitius degut a la majoria absoluta de que disposen.
Avui li ha tocat el torn a l’ARSAL, l’Avantprojecte de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, una reforma feta amb un objectiu raonable i compartit per tothom, d’optimització de l’administració i de reducció de duplicitats, però plantejada de la pitjor manera possible. Una reforma a la qual s’hi han oposat la resta de partits, moltes institucions, fins i tot moltes governades pel propi PP i les diferents associacions de municipis. Una reforma plantejada des del govern central sense escoltar a ningú, i sense conèixer el dia a dia dels ajuntaments i d’altres institucions supramunicipals que treballen en el territori. Una reforma finalment que insisteix en l’òptica recentralitzadora i que atempta directament contra l’autonomia local, tot i que en la darrera versió s’ha suavitzat degut al dictamen emès pel Consell d’Estat, ja que bona part del que s’havia plantejat en un inici era anti-constitucional.
En el cas de Catalunya hi ha dubtes sobre com ens pot afectar, doncs l’Estatut preveu que les competències sobre el món local són exclusivament de la Generalitat. Però a ningú se li escapa que, si bona part dels ingressos dels ajuntaments provenen del govern central, serà molt difícil que no intentin fer-ho complir, doncs ja se sap que qui paga, mana.
I hi ha gent que pensa que aquesta és una discussió política molt tècnica i que això no interessa a la gent. I potser sí que és així, però desgraciadament, aquesta reforma, si tira endavant, pot tenir un impacte molt important en la vida de la gent, especialment dels qui més ho necessiten.
Els ajuntaments són l’administració més propera a la gent, i per tant la que coneix i pateix més les demandes de la ciutadania. I al mateix temps, les persones, quan tenen un problema amb qui primer pensen és amb el seu ajuntament. I per això és important que els ajuntaments tinguin l’autonomia suficient per a prestar diferents serveis, ja que coneixen de primera mà quines són les necessitats dels ciutadans. I precisament, el que no s’entén és que l’ARSAL tregui les competències de sanitat, educació, serveis socials i promoció econòmica als municipis, i que aquestes competències passin a ser assumides en la seva totalitat per la Generalitat, sense que enlloc parli de que això anirà acompanyat del finançament necessari. I més en un moment, com denunciava darrerament el conseller Homs, en el que la Generalitat està patint un ofec econòmic per part de l’Estat, i en el que no es preveu que s’incrementin les transferències econòmiques. Es a dir, que allunyen aquests serveis del ciutadà i no donen els recursos necessaris.
En el cas de Badalona, això té nom i cognoms, ja que en el camp de la salut i els serveis socials estem parlant de l’Hospital de Badalona, de molts CAPs, del socio-sanitari del Carme, de residències de gent gran com la Domènech i Muntaner, o residències de disminuïts físics, dels serveis de salut mental…. Però també en el camp de l’educació estem parlant de les escoles bressol o del Conservatori de Música per posar alguns exemples. Uns equipaments dels que els badalonins n’estem molt orgullosos i que difícilment es gestionaran millor des de fora de Badalona que des de la mateixa ciutat, i menys si no es dota del pressupost necessari per a fer-ho. I aquest allunyament el poden acabar pagant els ciutadans, amb menys prestacions, i amb un servei menys adequat a les seves necessitats.
Per tant, amb aquesta reforma no només no s’assolirà l’objectiu de passar els comptes dels ajuntaments d’estar en números vermells a números negres, sinó que el que segur que aconseguiran és allunyar els ajuntaments de les necessitats reals dels ciutadans que ja ho estan passant prou malament, i precisament en el moment on hi hauríem d’estar més a prop. I en tot cas, el govern del PP, enlloc de posar ordre a casa dels altres, i posats a reduir, en el primer que haurien de pensar és en l’eliminació dels Ministeris que tenen totes les seves competències transferides, perquè això segur que no tindria cap efecte negatiu sobre la gent.
L'efecte papallona 