Esperança en temps de tristor

Les situacions de crisi treuen el millor i el pitjor de les persones i dels col·lectius. Això ens permet conèixer millor als altres i a nosaltres mateixos. En general, però, sempre ens fixem més en les coses negatives que en les positives, i precisament ja fa un temps que intento que aquest biaix no m’afecti o que ho faci el mínim possible.

Avui intento quedar-me només amb allò que he vist de positiu, amb l’eficàcia i professionalitat dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Urbana i del personal d’emergències i sanitari. També m’ha reconfortat l’actuació del Govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona pel missatge de confiança, fortalesa i esperança que malgrat la situació han transmès a la població. D’altra banda, i com tantes altres vegades, vull destacar la solidaritat de molts ciutadans anònims que han ajudat, han anat a donar sang i han ofert menjar, begudes o les seves cases. També amb la d’alguns col·lectius com els taxistes que s’han ofert per traslladar a la gent afectada gratuïtament, al gremi d’hotelers per la seva hospitalitat, als mitjans de comunicació que han informat amb respecte o el personal de Eulen que ha decidit posposar les seves reivindicacions i de tants altres que em dec oblidar. I finalment amb les mostres de solidaritat i condol sinceres que han arribat de tot arreu.

La resta, millor oblidar-ho i centrar-nos en el suport a les víctimes i a les famílies i en lluitar perquè la por i la ràbia no ens facin còmplices i que els causants d’aquesta desgràcia no aconsegueixin el seu objectiu. Barcelona, Cambrils, Alcanar, tot Catalunya està tocada i trista, però demostrarem que som més forts i que continuarem sent el poble pacífic, obert i acollidor que sempre hem estat.

Els nabís i el triomf del color

Queden ja pocs dies d’una de les exposicions que hi ha aquests dies a Barcelona, “El triomf del color. De Van Gogh a Matisse” i que recomano vivament. Es una bona oportunitat per a poder admirar en un marc esplèndid com és la casa Garriga Nogués, nova seu de la Fundació Mapfre a Barcelona, grans exponents de l’impressionisme i el post-impressionisme. La mostra està formada per uns 70 quadres, que provenen gairebé tots del Museu d’Orsay, excepte alguns que són de l’Orangerie, i s’hi poden observar alguns quadres coneguts de Van Gogh, Gauguin, Tolouse-Lautrec o Cézanne.

Però més enllà del títol, si hagués de destacar alguna cosa de l’exposició, no seria ni Van Gogh ni Matisse, sinó Gauguin i Cézanne, tant per les obres exposades, com pel fet que probablement són un millor eix de l’exposició, encara que mediàticament menys potents.

Femmes de Tahiti. Paul Gauguin. 1891.

Però sobretot, m’ha permès fixar-me en una sèrie de pintors que al Museu d’Orsay, queden eclipsats per la potència de la resta d’impressionistes o postimpressionistes, i que en canvi a Barcelona són una part important de l’exposició. Em refereixo pintors que van pertànyer a l’escola de Pont-Aven, com Bernard, molt influït per Cézanne, i que treballant conjuntament amb Gauguin i Van Gogh va teoritzar entre 1887 i 1888 sobre el cloisonnisme, l’estil en el que redueixen l’espai a dues dimensions i sovint les figures estan rodejades per una traça negre, inspirats en el japonisme.

La moisson. Emile Bernard. 1888.

D’aquests a la mostra destaca Sérusier, amb El Talismà, de 1888 en el qual Gauguin impulsà al pintor a intensificar els colors fins que les formes es difuminen.

Le Talisman. Paul Sérusier. 1888.

És a partir de que Sérusier torna a París i mostra aquest quadre a pintors amics seus que es forma el grup dels nabís (profetes en hebreu) que busquen expressar la seva veritat més enllà del naturisme i utilitzant el color. Com va escriure Denis el 1890, “«Cal recordar que un quadre, abans que sigui un cavall de batalla, una dona nua o qualsevol anècdota, és essencialment una superfície plana recoberta de colors arranjats en un cert ordre». Posteriorment el grup es va escindir en dos corrents: un grup format pel propi Sérusier i Dennis que adopten temes més místics i d’altres com Bonnard, Vallotton i Vuillard que adopten temes més quotidians.

Paysage aux arbres verts ou Les Hêtres de Kerduel. Denis Maurice. 1893.

De Bonnard, la Fundació Mapfre a Madrid ofereix també una exposició que permet admirar l’obra d’aquest artista, amb predomini d’escenes molt íntimes i d’altres amb motius decoratius, però totes amb uns colors molt vius.

Desnudo en un interior. Pierre Bonnard. 1934.

En qualsevol cas, dues exposicions de les que resten pocs dies per visitar-les però interessants i que permet gaudir d’algunes obres interessants dels impressionistes i post-impressionistes, però sobretot descobrir altres pintors com els nabís que val la pena conèixer.

Roda el món però visita el Born

Jo no recordava haver entrat mai dins del mercat del Born, per a mi era l’edifici imponent que durant anys i anys havia vist sempre tancat o en obres, i del que moltes vegades m’havia preguntat com devia ser per dins. I més últimament, doncs d’aquest espai n’havia sentit a parlar força, tant a gent directament relacionada amb aquest projecte com a la premsa. Per això vaig aprofitar l’oportunitat de visitar les obres del futur Centre Cultural del Born de la mà experta d’una persona que forma part de l’equip que està desenvolupant el projecte, l’Anna Molina.

I vaig sortir-ne impressionada, perquè l’antic mercat, que per sí sol ja justifica la visita, s’ha convertit en l’embolcall d’un espai que permet diferents aproximacions, un punt on hi conflueixen diferents moments del passat i que es converteix en un apassionant viatge per diferents episodis de la nostra història. I no només això, sinó que a més ha de servir de marc per a gaudir de tota l’activitat cultural que s’hi programarà, ja que aquest espai aspira a convertir-se en una referència pel que fa a la cultura catalana .

El Born és la superposició de diferents èpoques, començant per la Barcelona del barri de la Ribera, pròspera i comerciant del 1700, que va patir el setge i va ser l’escenari de la derrota del 1714. Un barri amb uns veïns que posteriorment van reconstruir els seus habitatges malmesos, fins que al 1716, en un acte de crueltat, els hi van ordenar enderrocar les seves pròpies cases per tal de permetre la construcció de la fortalesa de la Ciutadella i els seus entorns. Una fortalesa que havia de servir de vehicle per a la repressió borbònica, i que finalment l’Ajuntament de Barcelona va aconseguir que fos enderrocada l’any 1868, permetent la construcció de l’actual mercat del Born, inaugurat l’any 1876.

Ara podem veure una part d’aquesta història, ja que les obres de remodelació del mercat per a construir-hi una biblioteca van deixar al descobert el jaciment amb les cases del 1700. La visita a aquest espai ens convida a passejar-nos pels carrers empedrats del Born i mitjançant la descoberta dels objectes que allà s’hi han trobat, imaginar-nos com era la vida quotidiana d’aquella època. Al mateix temps, també hi podem visitar els escenaris del darrer contraatac de la cavalleria catalana amb el general Antoni de Villarroel en la Guerra de Successió, i veure les bombes que havien caigut en aquella zona.

L’edifici del mercat, bon exponent de l’arquitectura del ferro, de finals del s.XIX és espectacular, majestuós però alhora lleuger. La vista des l’interior ens permet apreciar molt millor la seva estructura, i els jocs de llums i ombres que es creen en el seu interior. A més, el fet de que el mercat quedi obert i sigui d’accés lliure convidarà a la gent a passejar pel seu interior i a gaudir de les vistes al jaciment.  Crec que això és un gran encert, que farà que aquest espai torni a formar part de la vida de la ciutat.

En resum, un bon entorn per a conèixer millor la nostra història i  la nostra cultura, que també simbolitza la resistència i la lluita dels catalans per a tirar endavant i per defensar la nostra història i la nostra cultura. Un gran projecte, que després de moltes voltes, finalment veurà la llum i que no us heu de deixar perdre.