El dia ha començat amb una mala notícia, la mort del poeta i advocat badaloní Joan Argenté. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la inauguració de la biblioteca de Canyadó i Casagemes que porta el seu nom. Ja feia temps que una part de la societat badalonina volíem fer-li un reconeixement, i després d’una proposta que no va tirar endavant, vam poder aconseguir que la nova biblioteca portés el nom de Joan Argenté. Una biblioteca que també havíem lluitat molt i per tot això recordo amb una il·lusió especial haver pogut participar en la seva inauguració.
Aquest era un homenatge merescut, i que es sumava a tota una sèrie de premis i reconeixements que el poeta, dramaturg i traductor va anar obtenint al llarg de la seva vida: el Premi Joan Salvat-Papasseit el 1959, el Premi Carles Riba el 1975 i finalment la Creu de Sant Jordi el 2006.
Fruit d’una època que lentament i inexorable se’n va, i que comença a l’Institut Albéniz, on com d’altra gent, va rebre la notable influència de Maria Aurèlia Campmany, que li va transmetre la seva passió per la literatura i el teatre. Persona molt activa i compromesa, però per sobre de tot molt estimada a la ciutat. Badalona i la cultura catalana perden avui un referent, del que us deixo un fragment del poema “Tinc tot de fum a la boca”.
Tinc tot de fum a la boca
torrada pipa a les mans.
Canto amb pena i canto amb glòria,
sóc Joan, fill de Joan.
Deixo el fum blau sobre l’aire,
torrada pipa a les mans.
Cada vespre tot s’esborra
per esperar l’endemà.
L'efecte papallona 