Gegants de Gel o la descoberta dels límits

 

Frontera física i personal i a recerca depròpia identitat van ser els mots que em van atreure de la portada d’aquest llibre. I que la frontera fos Ushuaia ho va acabar de reblar, perquè jo també m’havia sentit atreta pel fet de viatjar fins a aquest poble, situat a la fi del món, en un viatge que em va fascinar. Un paisatge salvatge, gèlid, extrem, en el que molta gent està allà de passada, donant a la ciutat una imatge de provisionalitat, de que res és definitiu i de que no hi ha res més enllà. Un destí del que l’autor, Joan Benesiu, diu: “Ningú no fa tants quilòmetres com a turista si no està d’alguna forma subjugat pel fet de trobar-se a la vora. Els confins, allò que té com a límit la fi.”

A l’obrir-lo vaig descobrir que hi havia un pròleg de Manuel Baixauli, el de “l’home manuscrit” o “la cinquena planta” que també m’havien captivat, i una descripció de l’escriptor on m’hi vaig veure reflectida: “Insatisfet del seu paper al món, obsessionat pels llibres, ple de dubtes i inquietuds. Com jo.”.

Em vaig endinsar, en un mosaic on una sèrie de personatges que només tenen en comú que fugen d’alguna situació que els hi és dolorosa, es retroben un Nadal, nit rere nit, a la taula del fons del bar Katowice. Com diu Benesiu: “El bar de Dominika ha actuat com a catalitzador d’unes forces convergents en la nit gelada d’un dels extrems del món.” I allà un consultor financer parisenc, un anglès, un estudiant mexicà, un xilè, la mestressa polonesa del bar, la seva filla i el narrador comparteixen les seves històries, certes o imaginades, fugint de la seva solitud i buscant entendre’s a sí mateixos: “Potser havíem de tornar sempre sobre les nostres ombres, havíem de desfer els nusos que el passat retorcia i cargolava damunt la nostra vida d’esplendors manllevats.”. Tots protagonistes d’un viatge físic però també d’un viatge interior, explorant les pròpies fronteres, que a vegades es sobrepassen, però conscients també de que “a cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà.”

Un llibre absolutament imprescindible, amb un llenguatge molt cuidat, ple a més de nombroses referències literàries que obren nous horitzons a recórrer. Amb una història també llarga, ja que va començar amb una autoedició, amb el títol dels passejants de l’illa de Xàtiva, per ser editat finalment per Edicions del Periscopi amb el títol de Gegants de Gel. Ara ja està per la quarta edició i ha acabat guanyant el premi llibreter 2015. I un autor interessant al que segur que s’haurà de seguir.

Ànima i Wajdi Mouawad

Poques lectures s’acaben amb un nus a l’estómac i amb la sensació que et falta l’aire, i això m’ha passat amb “Ànima”, el darrer llibre de Wajdi Mouawad, publicat per Edicions del Periscopi. Ha estat una lectura intensa, dura, d’aquelles que enganxen, que no pots deixar. Una lectura que m’ha fet retrobar les sensacions que em van produir dues altres obres que també em van impactar, “Incendis” del propi Mouawad, i “Le quatrième mur” de Sorj Chalandon que properament es traduirà al català i de la que en vaig parlar en un altre post. Totes tenen en comú un aire de tragèdia grega, amb el teló de fons dels horrors de la guerra del Líban i especialment de Sabra i Shatila.

Wajdi Mouawad és un dramaturg d’origen libanès (cristià maronita) que degut a la guerra brutal que hi va haver al seu país va haver d’exiliar-se amb la seva família quan tenia nou anys , primer a França i posteriorment al Quebec, per retornar finalment a França on viu actualment. Tota aquesta experiència vital, l’exili, la guerra i la recerca dels orígens estan molt presents en tota la seva obra.

Vaig descobrir Mouawad amb la magnífica posada en escena que va fer Oriol Broggi d’Incendis. Una obra que em va deixar molt impressionada i que va fer que comencés a llegir les diferents obres d’aquest autor, bé directament en francès o en les traduccions que n’ha fet KRK Ediciones. Incendis forma part d’una tetralogia, la sang de les promeses, formada per Litoral, Incendis, Boscos i Cels, de les que a Barcelona, hem pogut veure també Litoral i actualment Cels. Són totes obres molt potents i absolutament recomanables, especialment Incendis, on dos germans, Jeanne i Simon rebien l’encàrrec de la seva mare morta de buscar al pare i a un germà desconegut, en un viatge en el que descobriran l’horror de la guerra i la història dels seus orígens. La frase “La infància és un ganivet clavat a la gola” que trobem a “Incendis” és la que se’m ve al cap quan penso en qualsevol de les seves obres.

A “Ànima”, el punt de partida és el brutal assassinat de la Léonie, la dona del protagonista, Wahhch Debch, a mans d’un indi mohawk. A partir d’aquí, Wahhch inicia la recerca de l’assassí en un viatge pel territori fronterer entre Canadà i Estats Units que el farà entrar en contacte amb l’inquietant món de les reserves índies. Però Wahhch no persegueix a l’assassí per venjança, sinó només perquè vol veure-li la cara, per tenir la seguretat de que no ha estat ell mateix qui ha matat a la seva dona. Però l’assassinat també li desperta records que tenia adormits, i el viatge es converteix alhora en una descoberta dels seus orígens i de la seva infància, amb la presència de tota una sèrie de personatges marginals i tràgics que d’una manera desinteressada l’aniran ajudant en la seva recerca.

“La desaparició dels éssers és una carculla buida. Te la poses a l’orella i en aquest buit alguna cosa rondina. A la meva, hi ha alguna cosa horrible que continua rondinant, però no sé què és.”

I tot això està narrat des dels diferents punts de vista que ens donen una sèrie d’animals com ocells, gossos, gats, aranyes o d’altres, que o bé són espectadors o alguns casos esdevenen també protagonistes.

En aquesta novel·la hi retrobem una sèrie d’elements que caracteritzen l’univers de Mouawad, la recerca de la identitat, la violència, moltes vegades brutal fins a arribar a l’horror, la infantesa que amaga alguna experiència traumàtica, la sang, el Líban, els protagonistes amb noms que comencen amb W i aquesta sensació de tragèdia grega. Però alhora sap dotar als seus textos de bellesa i poesia que fan suportable la brutalitat que amaguen. Una bellesa accentuada en aquest cas per una magnífica traducció d’Anna Casassas.

“Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo…per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dels grans dels teus crits.”

En qualsevol cas, us recomano vivament aquesta novel·la, a l’igual que la resta d’obres de Mouawad, especialment “Incendis”. I tampoc perdeu de vista el nom de Wajdi Mouawad, tant per anar-lo llegint, com per estat atent a les representacions teatrals de les seves obres, doncs són experiències que acostumen a ser inoblidables.

Lectures d’estiu

L’estiu o les vacances són uns dels moments en que és més senzill pels lletraferits trobar temps i abandonar-se al plaer de la lectura. Pels que tingueu la sort de gaudir-ne, us deixo uns comentaris i suggeriments dels llibres que darrerament més m’han agradat per si us ve de gust llegir-los:

Anatomía de la memoria (Eduardo Ruiz Sosa, Ed. Candaya, 2014)

A partir d’un encàrrec de redactar la biografia d’un poeta, Juan Pablo Orígenes, un periodista, Salomón Estiarte, comença a indagar a l’entorn d’un moviment estudiantil radical del Mèxic de començaments dels 70, anomenats els Enfermos. Però aquesta història, recordada pels diferents protagonistes anys després, només sembla l’excusa per a veure com la memòria o l’oblit de cada personatge desfigura els esdeveniments viscuts, amb diferents visions, a vegades contradictòries.
“Pero la memoria restituye solamente aquello que nos desbarata el alma. La memoria es un cuchillo”
Aquest és un relat que va donant voltes sobre uns mateixos fets, però que cada vegada sembla que s’aixequi un vel diferent i hi acabem descobrint alguna cosa nova. Es una novel·la molt poètica, amb tocs fantàstics, amb imatges impactants, que remeten a d’altres grans exponents de la literatura llatino-americana, plena de frases molt potents, en forma de sentències especialment sobre la mort, la memòria, la malaltia i els llibres, que fan que sovint un s’hagi d’aturar a reflexionar sobre les afirmacions que l’autor escriu.
“En los libros está todo lo que no hemos vivido, Salomón, y todo lo que vivimos en secreto, todo lo que mentimos, todo lo que en silencio se llora sin que nadie nos vea, todo lo que pensamos y guardamos bajo llave, todo, pues, lo que no dejamos que los demás vean. En los libros, Salomón, no lo olvide.”

http://tvbadalona.xiptv.cat/pensio-completa/capitol/16-de-juny-de-2014

(Entrevista a Eduardo Ruiz Sosa a TVB)

El testament de Maria (Colm Tóibín, Amterdam Llibres, 2014)

Aquest és un llibre que ens explica una història que tots coneixem o creiem que coneixem, la vida i mort de Jesús de Natzaret, però que alhora té la habilitat de donar-li un punt de vista diferent i ple d’emocions. Es la visió de la mare, de la dona senzilla que no entén ni comparteix el que està fent el seu fill i que en determinats moments es sent culpable. Una dona que ha estat testimoni de la vida del seu fill i que al final es converteix en una amenaça, especialment per aquells que volen magnificar la llegenda. Perquè Maria recorda, i no pot ni vol enganyar la seva memòria.

“Creuen que no entenc el que està creixent lentament en el món; creuen que no veig perquè em fan aquestes preguntes i que no me n’adono de la cruel ombra d’exasperació que apareix, velada, als seus rostres o oculta en les seves veus, quan dic alguna beneiteria o alguna cosa que no els fa servei, alguna cosa que no ens duu enlloc. Quan sembla que no recordo el que pensen que hauria de recordar… La memòria omple el meu cos talment com la sang i els ossos.”

Val la pena llegir el text de Colm Tóibín, que sota la forma de monòleg ens mostra els pensaments que té Maria quan s’acosten els seus últims dies de vida, oferint-nos una visió molt diferent de la que estem acostumats, però alhora molt més humanitzada, el que ens la fa molt propera. Un text molt potent que s’ha pogut veure al Grec, però que podrem tenir l’ocasió de tornar-lo a veure al Teatre Lliure, durant el més de març, protagonitzat per la gran Blanca Portillo i amb escenografia de Frederic Amat.

La cinquena planta (Manuel Baixauli, Ed. Proa, 2014)

La cinquena planta parteix de l’experiència real del propi autor, que després de publicar la seva anterior novel·la, “L’home manuscrit” va veure com a causa de la síndrome de Guillain-Barré es quedava totalment immobilitzat durant 42 dies i posteriorment era traslladat a un sanatori per a la seva recuperació. Però no es tracta només d’una novel·la autobiogràfica, sinó que afegeix molts elements absolutament imaginaris. Un llibre, que com diu l’autor, no té la impressió de que l’ha escrit sinó que li ha succeït.
“Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots del nostre jo, on es barregen el passat, el present, l’esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai…”
Laberíntica i onírica, com també era “L’home manuscrit”, poc a poc anem acompanyant a l’autor en aquest viatge entre el real i l’imaginari. La presència de l’enigmàtica cinquena planta del sanatori, o cases abandonades al mig del bosc, juntament amb una sèrie de històries i personatges fascinants com Timoteu o Orofila Martí, fan d’aquesta lectura una experiència magnífica.

“Timoteu: Què som? Ones dins d’una mar immensa, dita temps.”
“Timoteu: Tots tenim un armari ple d’ocasions perdudes.”

I pels amants del 2.0. us recomano seguir a l’autor a twitter (@homemanuscrit), que gaudiu de les imatges i frases al pinterest, o al notegraphy elaborats per @llegimipiulem i també que escolteu una llista de música al spotify, amb la “banda sonora” del llibre, acompanyant-ho de la lectura d’aquests comentaris del propi Baixauli.

http://www.tv3.cat/videos/4929191/Manuel-Baixauli-La-cinquena-planta://

(Entrevista a Manuel Baixauli a TV3)

En resum, us deixo una sèrie de recomanacions amb uns llibres amb els quals he gaudit de molt bones estones de lectura, i que a mida que he anat escrivint he vist que tenien més en comú del que a priori hagués pensat, ja que d’una manera o d’una altra tots acaben parlant de la memòria, de la malaltia i de la mort, i ens obren la porta a moltes reflexions, al llarg d’històries que ens enganxen. Bona lectura!

Propera parada: Chalandon, del Líban a Irlanda

En una escala a l’aeroport de París, un llibre em va cridar l’atenció. No coneixia l’autor, però vaig veure li havien donat el premi Goncourt dels lycéens, amb un jurat composat per alumnes d’institut. Vaig anar a la contraportada i el tema em va captivar: representar l’Antígona d’Anouilh a Beirut robant dues hores a la guerra i amb intèrprets de tots els bàndols.

El Líban és un país que des de petita, i per raons familiars, sempre m’havia atret doncs el meu padrí, encara que nascut aquí, era d’origen libanès. I de seguida vaig pensar també en “Incendis”, obra de Wajdi Mouawad que m’havia fascinat, tant quan la vaig veure al teatre, com quan la vaig llegir. I a més, la guerra del Líban, teló de fons d’ambdues obres, també sempre m’havia interessat per la seva complexitat, i perquè per molt que llegeixi no sé mai si arribaré ben bé a entendre tot el que ha passat i encara està passant a l’Orient Mitjà.

I finalment, el títol, “Le quatrième mur “ (Ed. Grasset, 2013) o la quarta paret, que vaig trobar molt suggeridor, i del que posteriorment vaig llegir una definició, de boca d’un dels protagonistes, que em va agradar molt:

– La quarta paret és el que impedeix a l’actor fer l’amor amb el públic. Una façana imaginària, que els actors construeixen al final de l’escenari per reforçar la il.lusió. Una muralla que protegeix al seu personatge. Per a alguns, un remei contra l’angoixa. Per a d’altres, la frontera de la realitat. Una tanca invisible, que trenquen a vegades amb una réplica adreçada a la sala.

Mica en mica vaig anar descobrint qui era l’autor, Sorj Chalandon, periodista nascut a Tunísia, que havia treballat com a corresponsal de guerra, entre d’altres al conflicte del Líban pel diari Libération on també va realitzar reportatges sobre l’Irlanda del Nord i que posteriorment va treballar pel Canard Enchaîné. També vaig veure que havia començat a publicar novel.les de manera recent, des de l’any 2005, i que només amb cinc novel.les ja acumulava tres premis d’important prestigi.

I vaig començar a llegir la novel.la i vaig gaudir com poques vegades ho he fet. Una tragèdia on es barreja una història amb fets reals viscuts per l’escriptor, com la matança de Sabra i Chatila, l’any 1982. Una novel.la amb personatges complexos, que van evolucionant, on no hi ha bons ni dolents, sinó que tothom té clars i obscurs. I entremig, una utopia que el protagonista es veu obligat a dur a terme per un compromís amb un amic moribund. Una utopia per la que lluita obstinadament per a aconseguir que cadascun dels bàndols pugui deixar un dels seus joves per a interpretar una versió d’Antígona. Precisament la versió d’Anouilh, que es va estrenar a París l’any 1944 sota l’ocupació alemanya i que va aconseguir que els alemanys veiessin en Creont la representació de l’ordre i la resistència s’identifiqués amb Antígona.

I d’aquí vaig passar ràpidament a buscar les dues novel.les que estan ambientades a l’Irlanda del Nord: “Mon traître” (“Mi traidor”, Alianza Editorial, 2010) i “Retour à Kyllibegs” (Ed. Grasset, 2011) i les vaig devorar. La primera és la història d’un luthier parisenc fascinat amb Irlanda del Nord i que degut a les amistats que hi va fent acaba col.laborant amb l ‘IRA, i el desengany que pateix quan un dels seus amics i heroi resulta ser un traidor. Novament aquí es barregen situacions fictícies i reals, doncs es fa un repàs per tota la lluita de l’Irlanda del Nord i el traidor està basat en la figura real de Denis Donaldson, amic de Chalandon, membre de l’IRA que després es va descobrir que havia col.laborat amb el MI5 britànic i que va ser finalment assassinat.

I Retour à Kyllibegs és més o menys la mateixa història, però explicada des del punt de vista del traïdor. Dues novel.les que tracten gairebé del mateix, però vist des de punts de vista diferents, que es complementen perfectament però que a la vegada es poden llegir de manera independent.

En tots els casos són llibres durs i emotius, punyents, en els que l’escriptor utilitza la novel.la per superar alguna ferida pròpia, bé l’horror de la guerra del Líban, o bé la taïció d’un amic que intenta comprendre, i aquesta implicació personal s’acaba notant, i acaba sabent transmetre molt bé el dolor i la decepció que li van causar aquestes situacions. Definitivament, llibres absolutament recomanables si llegiu en francès, i si no, us aconsello vivament que llegiu Mi traidor, a l’espera que algu pugui traduir la resta al castellà o millor al català.

Presentació de “El carrer de l’Embut” de Pilar Rahola

Fa uns dies vaig fer la presentació de “El carrer de l’Embut”, el darrer llibre de la Pilar Rahola a Badalona, i alguns dels assistents em van comentar si els hi podia enviar el que vaig dir. Aquí us ho deixo per a qui ho vulgui llegir. I per a qui no, us recomano el llibre, que val la pena.

“Bon dia a tothom i benvinguts a aquest acte. Quan em van demanar d’estar avui aquí amb la Pilar i amb tots vosaltres, en un primer moment em vaig quedar una mica sorpresa, però vaig acceptar el repte, i el vaig acceptar perquè em va fer una especial il·lusió.

Molts dels que esteu aquí sabeu que ara em dedico a la política com a regidora a Badalona, però avui no vinc ni a parlar de política, ni de medi ambient. Avui estic aquí per a parlar-vos del darrer llibre de la Pilar Rahola, la novel·la el carrer de l’embut. En primer lloc com a admiradora de la Pilar, però també per la meva relació de tota la vida amb un dels escenaris on transcorre la novel·la: Cadaqués. Un Cadaqués al que vaig començar anar de ben petita, quan encara cada matí s’hi veia arribar el vaixell que hi portava l’aigua. I un Cadaqués amb el que, i sobretot gràcies als meus pares, no hi he tingut un vincle només d’estiuejant sinó que m’he relacionat molt amb la seva gent, i he conegut la seva història, les seves costums i la seva manera de parlar.

I quan abans us deia que era un repte, és que presentar a la Pilar, no és senzill, i a Badalona on viu, encara menys, perquè la Pilar és una persona molt coneguda.

En tot cas, la Pilar és una dona amb una trajectòria professional impressionant, i amb fortes conviccions, i que s’ha caracteritzat entre d’altres coses per la seu compromís amb Catalunya, per la seva lluita contra l’antisemitisme, fet que li ha comportat nombrosos reconeixements internacionals, i la seva defensa dels drets dels animals.

Una dona que no deixa indiferent, que fa bellugar a la gent de la cadira, i que o se l’admira profundament, o se la critica també amb passió. Evidentment jo sóc dels primers, d’un conjunt de persones que l’hem anat coneixent a partir de la seva dedicació a la política i que després l’hem anat seguint en la seva trajectòria periodística, en diferents mitjans. Però de tots aquests mitjans, jo sempre m’he quedat amb l’escriptura, especialment amb les columnes de la Vanguardia que he anat llegint al llarg dels anys.

Per tot això, vaig anar seguint els llibres d’assaig que anava publicant, alguns que són reculls dels diferents articles ja publicats, i d’altres com la màscara del rei Artur o la república islàmica d’Espanya. De tots em va agradar especialment la màscara del rei Artur, no només per l’afinitat política amb el seu protagonista, que evidentment també, però sobretot per la manera d’apropar-se al polític, complaent a vegades, crítica d’altres, però sempre oferint una visió molt personal.

I quan vaig saber que preparava una novel·la la vaig estar esperant amb atenció, perquè m’encuriosia veure el que jo creia que era una nova faceta de la Pilar i perquè em va captivar el fet de saber que en part estava ambientada a Cadaqués. Amb el temps he descobert que aquesta no era la seva primera novel·la, sinó la tercera, doncs ja havia escrit dues novel·les a mitjans dels anys 80.

I el llibre ha complert realment les meves expectatives i, com a lectora, he passat unes molt bones estones, que són les que espero saber transmetre-us.

Un llibre que té dos protagonistes, en Miquel i la Montserrat, dues persones molt diferents, que no tenen res en comú, ni l’origen, ell de Cadaqués i ella de Barcelona, ni la classe social, ell pescador i ella filla de la burgesia, ni la vida que decideixen portar, i amb dues vides que va convergint en determinats moments, i que serveixen de fil conductor per a tota la història. I d’ells a mi em va impactar més la Montserrat, potser perquè en algun aspecte m’hi vaig identificar. Una dona en un inici atrapada per la vida que s’espera que ha de portar una noia de la burgesia, però que en un moment donat s’adona que no pertany al seu món. Una dona a la recerca de la seva identitat, que vol ser lliure, que aconsegueix vèncer les seves pors, i que finalment com diu la Pilar, conquereix la seva vida.

Però alhora, el llibre està ple de molts altres personatges, alguns imaginaris, però molts reals, en el que és un passeig per un dels períodes més apassionants de la nostra història, que va des del cop d’estat de Primo de Rivera fins a la Guerra Civil.

I de totes els aspectes que surten jo volia destacar-ne bàsicament dos perquè són els que més m’han tocat:  un dels personatges reals de la novel·la, el mestre Lluís Tassis, i el retrat que fa de Cadaqués, però no del seu paisatge, sinó del Cadaqués format per la seva gent.

En aquest sentit, la Pilar m’ha permès descobrir la figura del mestre Lluis Tassis, un home catalanista, d’esquerres i republicà. Un home amb una manera innovadora d’ensenyar, dedicat en cos i ànima als seus alumnes, en qui va deixar una petjada que s’ha mantingut al llarg dels anys. I a partir d’aquest llibre, he anat buscant altres escrits d’alumnes seus i l’he pogut conèixer i veure que era un referent. I jo crec que el  llibre de la Pilar contribuirà sens dubte a rescatar-lo d’un oblit injust i també a posar en relleu la gran tasca que van fer tants i tants mestres republicans.

Però definitivament, amb el que he gaudit més és amb tota la part on la Pilar parla de Cadaqués. Un Cadaqués que per a molts és un paisatge, salvatge, indòmit, modelat per la tramuntana, però que per mi és sobretot la seva història i la seva gent. Un Cadaqués que difícilment es fa evident a la gent que hi va de passada, i que queda molt ben definit amb el “Nós amb nós”. Una societat tancada en sí mateixa, formada per pescadors i navegants, que alhora convivia amb personalitats de la política però també de la cultura i de l’art, amb una barreja no sé si de tolerància o d’indiferència. Un poble aïllat per terra, però ben comunicat per mar. Com deia Josep Pla, una illa, ja que ell explicava que la única manera d’entendre la història de Cadaqués i la manera de ser de la seva gent era considerant aquest país com una illa.

I un poble que com a conseqüència d’aquest aïllament encara manté una manera pròpia de parlar, el cadaquesenc, que a part de conservar amb orgull el salat que s’ha perdut a l’Empordà, conserva també una gran riquesa de mots i ditxos, que la Pilar ha sabut recollir d’una manera molt fidel en el llibre, mostrant el que per a mi és un Cadaqués conegut i estimat, i que potser per a molts serà un descobriment.

I ja per acabar, només em queda felicitar-te Pilar per aquest llibre, i demanar-te que continuïs amb aquest camí que has reprès i que no haguem d’esperar tants anys per a una nova novel·la, ja que jo segur, però que crec que som molts els que, a part d’estar esperant cada dia la columna de la Vanguardia, estarem esperant les teves noves històries. I ara Pilar, presenta’ns la teva novel·la que ja estem desitjant sentir-te.”