Homenatge a Maria Mercè Marçal

Amb en Josep Duran vam pensar que, donat que enguany és el vintè aniversari de la mort de la Maria Mercè Marçal, es podia demanar als grups municipals corresponents, que presentessin una moció al proper ple de febrer per tal posar el nom de la poeta en algun espai públic de la ciutat de Badalona i organitzar algun acte commemoratiu. Us deixo el text que hem proposat i us animo a donar-hi suport, que traslladarem també a l’Ajuntament.

El dia 5 de juliol de 1998, l’ombra de la nit es va emportar a la poeta Maria Mercè Marçal, després d’anys de lluita contra l’ou que covava la mort blanca sota l’aixella, arran del pit. Enguany es compliran vint anys de la desaparició d’aquesta figura cabdal de la literatura catalana.

Nascuda l’any 1952, va viure la seva infantesa i joventut a Ivars d’Urgell. A començaments dels anys 70 es va llicenciar en filologia clàssica i va exercir com a professora de secundària de llengua i literatura catalanes. També va començar a escriure poesia i va participar en la creació de l’editorial Llibres del Mall. L’any 1976 va ser la primera poeta en guanyar el premi Carles Riba amb l’obra “Cau de Llunes”. En aquella època també comença la seva militància política a Nacionalistes d’Esquerra i els seus primers contactes amb els grups de dones i el feminisme de qui esdevindrà un dels principals referents a Catalunya. De la seva obra en destaquen especialment els diferents llibres de poemes, com “Terra de Mai”, publicat l’any 1982 amb la portada il·lustrada amb un dibuix del seu amic, el pintor badaloní Josep Uclés. L’any 1994 va publicar la seva única novel·la, “La passió segons Renée Vivien”, que va merèixer nombrosos premis, entre ells el Premi Prudenci Bertrana i el de la Institució de les Lletres Catalanes. Així mateix destaca també la seva incansable recerca de referents literaris femenins, el que es deriva en la traducció de nombroses autores com Colette, Yourcenar, Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàiev i els estudis sobre poetes anteriors com Clementina Arderiu i Rosa Leveroni.

Especialment conegut és el seu poema “Divisa”, amb el que va definir i que ha esdevingut un lema per a moltes dones.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

Atès que a Badalona no hi ha cap espai dedicat a aquesta autora, referent de la literatura catalana, de la lluita de les dones pel feminisme i  de la defensa de la nació i cultura catalanes.

Atès que enguany es compleixen vint anys de la mort de Maria Mercè Marçal.

Atès la poca presència de noms femenins en el nomenclàtor de la ciutat.

És per aquests motius que proposem l’adopció dels següents acords:

Primer.- Traslladar a la comissió de nomenclàtor la proposta de donar el nom de Maria Mercè Marçal a un espai públic de la ciutat de Badalona.

Segon.- Organitzar un acte commemoratiu de reconeixement i de difusió de la seva obra.

Tercer.- Notificar els presents acords a la Fundació Maria Mercè Marçal, a la seva filla Heura Marçal, a la seva companya Fina Birulés i a la Institució de les Lletres Catalanes.

 

 

Rellegint Maria Mercè Marçal

Foto: Robert Ramos

Aquesta setmana, Maria Mercè Marçal hagués festejat els seus 65 anys, si el maleït ou de la mort blanca, que covava sota l’aixella, arran de pit, no l’hagués devorat per dins. Darrerament he llegit i rellegit molt aquest poema del seu llibre “Bruixa de dol”.

 

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

I no hi fa res que el trenqui en mil bocins.

He enfilat el carrer trist que va a escola

I em marco, amb guix, els meus confins.

 

La lluna riu, dins la nuu que s’endola.

I jo sembro amb pedretes els camins

Que em duen capa a mi, nit meva endins.

Baixo al meu pou, amb bleix de carriola.

 

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.

M’arrenco el collaret d’agres estrelles

I el mar se les empassa d’una a una.

 

I el prenc el cor segur amb què capdelles

El teu destí, per fer, amb cartes velles,

Un solitari nou sobre la duna.

 

Els temes sobre els que es basa aquest poema, però també bona part del llibre, són la solitud i la recerca de la pròpia identitat mitjançant la introspecció, des de la perspectiva sempre femenina que reivindica Marçal.

 

Marçal retorna sobre aquesta temàtica una i altra vegada en la seva obra, i en el poema s’hi poden identificar una part de la simbologia que utilitza l’autora, com la lluna que en el cas de Marçal simbolitza la dona, perquè no té llum pròpia i brilla perquè reflecteix la llum del sol, és canviant i té zones fosques, el mirall, o les cartes.

 

Es tracta d’un sonet de rima consonant, que en la primera estrofa destaca la solitud que sent l’autora i que menciona explícitament. Aquesta solitud és la que veu reflectida en el mirall, que pot simbolitzar també la mirada dels altres. Una solitud que no desapareix encara rebutgi la seva pròpia identitat, trencant el mirall. També menciona la tristesa que associa al camí a l’escola i que es marca amb guix els seus confins, segurament una metàfora sobre el fet que les persones, i de manera especial, les mateixes dones acostumen a posar-se límits i a definir un model de vida dins dels arquetips o de les convencions socials del moment. Tot i això, aquests límits o confins que menciona són de guix, i per tant són fràgils i poden traspassar-se.

 

En la segona estrofa apareix la lluna, personificada, i en aquest cas, contraposa una lluna que riu però que és tapada per un núvol fosc que pot ser una metàfora de la societat patriarcal que amaga a les dones. En aquest cas també és interessant que utilitza la paraula nuu, forma poètica de núvol. I descriu un exercici d’introspecció, quan sembra amb pedretes, per tornar, per no perdre’s, com un punt d’ancoratge abans de baixar a les profunditats d’un mateix en un exercici que sempre costa esforç, com suggereix el verb bleixar. És a dir que l’autora recorre un camí basat en l’autoconeixement per a poder definir la seva pròpia identitat.

 

En la tercera estrofa, sembla que trobi una dona contenta o satisfeta, a la que es dirigeix directament, i a la que pren com a model quan diu que es vesteix de lluna. En els versos següents, s’allibera de sentiments amargs o de coses que la limiten i que simbòlicament llença al mar perquè se’ls emporti. La recerca de dones que li servissin de model o de mares literàries també és també una constant en l’obra de Marçal, especialment en el camp literari, així com buscar la complicitat femenina o el que denominava sororitat.

 

I finalment, en la quarta estrofa, pren el cor de la lluna, com a metàfora de l’amor femení, per retornar a la solitud, com a símbol de la impossibilitat de trobar companyia amorosa. Aquesta al·lusió al destí i a les cartes també és típica de Marçal que era una gran amant del tarot i de l’horòscop.

 

Per tant, el poema comença amb la solitud de l’autora, que forma part inherent de la seva pròpia condició femenina, i que busca la seva identitat. Posteriorment, troba un model femení amb el que s’identifica i s’allibera definint una nova identitat, a partir de l’autoconeixement i també del coneixement d’aquest nou model femení però que torna a la seva solitud com a una part inevitable del seu destí. Una idea que, malgrat els anys que han passat, ens mostra que la poesia de Marçal no ha envellit i que és eterna.