Cada dia un vuit de març

Vuit de març

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

 Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Maria Mercè Marçal

Ahir, en ocasió del dia de les dones, no vaig parar de llegir missatges reivindicatius de dones i d’altres solidaris per part d’homes. Però no és amb missatges ni amb fotos que canviarem el món, ni amb un sol dia farem tota la feina. Fa falta alguna cosa més, que té a veure amb vèncer les resistències, els anomenats sostres de vidre, però també amb vèncer les pròpies auto-limitacions i amb potenciar l’educació.

Ens van fer creure el mite de la superwoman que l’únic que va generar va ser estrès i frustració. Les dones acabem essent filles, i moltes vegades companyes, mares i treballadores, i cadascun d’aquestes aspectes ens acaba imposant socialment unes obligacions. Podem tenir una carrera d’èxit, una casa de revista, un cos de pel·lícula i ser la millor companya, mare i filla del món? I al mateix temps podem disposar de temps per a les nostres aficions i créixer com a persones? Es evident que no, i que al final hem de triar, i hem de renunciar o rebaixar les expectatives en algun dels aspectes. I en moltes ocasions la renúncia es fa en el que socialment és més acceptat, en la feina i en les aficions. I aquí és on queda molta pedagogia a fer, i moltes coses a compartir. Es necessari que es garanteixi una igualtat d’oportunitats, però també les dones hem de trencar els motlles, i moltes vegades superar les nostres pròpies auto-limitacions i allunyar-nos de la culpabilitat.

Per què quan pensem en qui haurà de cuidar els pares quan es facin grans sempre es pensa en primera instància en la filla? Per què no es pot compartir a nivell d’igualtat amb els germans? Quan es posa un fill malalt o se l’ha de portar al metge, qui és el primer que corre? Som nosaltres les primeres que no ho volem compartir, o si no ho fem acabem tenint o ens fan sentir un sentiment de culpabilitat? Quan parlem de repartir les tasques domèstiques, és això real? El camí a fer en l’àmbit privat és igual o més important que la que s’ha de fer a nivell laboral.

Moltes vegades m’he trobat sola en ambients professionals molt masculins, però sovint la incomprensió l’he trobat més en la mirada de les dones del meu voltant que no pas en la dels homes que he tingut com a companys o com a subordinats. Però som nosaltres les primeres que hem de creure en nosaltres mateixes, decidir què volem fer, on volem arribar i a què volem renunciar, buscant un equilibri sempre difícil de trobar.

Però si per a les dones de la meva generació aquesta és una tasca sovint complicada, les perspectives de futur no són gaire optimistes, perquè el mateix dia que llegim tots aquests missatges, el diari Ara va publicar un preocupant reportatge sobre la hipersexualització de les adolescents. Enlloc d’endavant sembla que anem enrere, i que tornem als estereotips de fa molts anys, en el que la dona només valia en funció del seu físic i de la seva capacitat de tenir parella, però a costa de la submissió. Segons el CIS, fins un 33% dels joves creuen normal que la seva parella controli la seva vida, un nivell molt superior al de les seves mares o àvies. Malauradament això es correspon també als models que potencien moltes sèries o programes de televisió, però no es senten gaires veus en contra. S’ha passat de la cultura de l’esforç i la lluita per fer-se un lloc a nivell professional al culte a la pròpia imatge per a poder ser desitjada. De la superwoman a la Lolita.

Però la clau de tot plegat, més enllà de les polítiques públiques que també són necessàries, passa per l’educació dels més joves, però i sobretot per nosaltres mateixes, per creure en nosaltres, per no limitar-nos i per lluitar per ser allò que realment
volem ser.